Avui és diada de Reis. El dia de l’any en què totes les il·lusions, com tots els somnis, són encara possibles… I potser per això mateix ens convé somniar… Somniar en un món en el que la justícia s’imposés, en què les persones es comportessin –ens comportéssim– com a persones… Somniar en què la hiprocresia que governa l’Orient Proper deixi de ser i que els drets dels uns i dels altres siguin escrupulosament respectats. En què l’Estat d’Israel no vulneri una i altra vegada les resolucions que les Nacions Unides que l’afecten i que no es prengui la justícia per la seva banda, aplicant un excés de força per a respondre a possibles provocacions provinents del terrorisme palestí. Un terrorisme, per cert, que es veu cada vegada més alimentat per l’opressió que l’Estat hebreu exerceix sobre la terra palestina. Ens cal saber dir prou a aquest nou holocaust del qual les víctimes en són ara els palestins. Ens cal saber dir prou a Hamàs que amb la seva estratègia solament persegueix fer-se amo i senyor d’uns territoris on intenten viure uns sers innocents que res no tenen a veure amb les ambicions dels uns i dels altres, però que, això no obstanrt, n’acaben essent les víctimes.Que ningú no ho oblidi: l’odi només engendra odi i l’atac indiscriminat resposta indiscriminada. També el fonamentalisme només engendra fonamentalismes. I amb aquestes actitud d’odi, d’atac fora mida i de fonamentalisme desfermat per part d’Israel, no hi ha camí possible per construir la pau i la convivència que seria desitjable en un territori que fa seixanta anys es veu sotmés a tensions que a res ni a enlloc no acondueixen. 

 Fets diversos –i sense massa connexió aparent– es troben en el rerafons d’aquest meu comentari de final d’any o, segons com es miri, també de començament del nou. No fa massa dies llegia un article, publicat a El Periódico, en el qual el científic Pere Puigdomènech manifestava tenir la impressió que durant l’any 2008 tothom havia complert 60 anys. Si ens atenem a la meva experiència personal, jo també podria assegurar el mateix, atès que jo també els acabo de complir…! A això Pere Puigdomènech afegia, possiblement per consolar-se, que segons es deia recentment en el rotatiu francès Le Monde, els europeus consideren els 60 anys com l’edat en què molts ciutadans i ciutadanes se senten més feliços. Deu ser per allò d’apropar-se a la jubilació… Això no obstant, amb aquesta segona apreciació, jo ja no hi puc estar tant d’acord pel fet que alguns amics meus –no pas jo mateix– no se senten massa còmodes amb els seus 60 anys acabats de complir a l’esquena…

Sigui com sigui caldrà reconèixer, però, que el 1948 –any en el que vàrem néixer les persones que el 2008 n’hem fet 60–, va ser un any en què a més de proclamar-se la Declaració dels Drets Humans, David Ben Gurión va fundar l’Estat d’Israel. Així, vistes com estan les coses en aquella zona del món, no serà gens difícil deduir que el conflicte que l’Estat d’Israel té amb els seus veïns i especialment amb els palestins, disposa d’una trajectòria de massa llarg recorregut. També, en aquest cas, de 60 anys. Una trajectòria en què els desencontres entre les parts i els incompliments reiterats de les resolucions de les Nacions Unides per part dels israelians n’ha estat una constant. El sheriff americà –els EUA–, per molt menys que el què Israel no fa, no ha dubtat gens en d’altres indrets, per envair territoris sota el pretext de voler instaurar la pau i de portar la democràcia. Però el tracte que els EUA té envers Israel, de sempre ha estat diferent i res ni ningú no ha estat capaç de parar-los els peus. El darrer capítol d’aquestes tràgiques relacions entre Israel i Palestina han estat escrites aquest darrer cap de setmana mateix, quan l’exèrcit israelià massacrava novament el malmès territori de Gaza, causant un elevat nombre de víctimes. L’excusa d’Israel: que Hamàs havia dilapidat la darrera treva. Com sempre, davant aquest nou episodi d’atacs desmesurats, la resposta de la comunitat internacional ha estat pràcticament la de sempre: que cessi el conflicte, que s’instauri un alto al foc, que es negociï una pau durable. Fins ara i des de fa 60 anys, res d’això no ha passat. Molt al contrari, l’escalada de la violència ha estat constant i d’aquesta manera, la resposta dels palestins a aquest darrer atac serà virulenta i servirà de renovada excusa als israelians per continuar el seu setge als territoris palestins. El nou president dels Estats Units no ho tindrà gens fàcil en aquest racó del món pel fet que l’ombra de l’Estat d’Israel és molt allargada. Tampoc la UE no ha sabut fins ara estar a l’alçada de les circumstàncies i tampoc els estats àrabs. D’aquesta manera, per raó de potencial militar, els palestins –que pateixen les conseqüències d’una lluita interna entre Hamas i Al-Fatah– ho tenen francament malament i continuaran sotmesos als excessos d’un Estat molt radicalitzat –també amb algunes discrepàncies internes— i ara immers en un procés electoral. Un Estat que, malgrat tot, no hauria de deixar de fer memòria d’altres excessos que a mitjans del segle passat es van cometre contra el poble jueu i dels que ells en van ser les víctimes.

I mentre això passa a Israel, just quan a Jerusalem celebrava el naixement de Jesús enmig de fortes mesures de seguretat, una part de l’episcopat espanyol convocava un mena d’acte reivindicatiu amb litúrgia inclosa a la madrilenya plaça de Colom. El motiu: la disconformitat del sector més dur de l’església espanyola amb el govern socialista per la política de despenalització de l’avortament i d’atorgament d’estatus de normalitat a les parelles del mateix sexe que està portant a terme. Per contra, res no sentim a dir a aquests mateixos jerarques en relació a les persones que des d’antenes i de trones, vulneren una i altra vegada, els manaments bàsics que regeixen la religió catòlica. No és estrany, doncs, que davant aquesta actitud, certament no compartida per tota l’església catòlica espanyola, es vagin perdent adeptes i que els sectors oficials d’aquesta mateixa església s’esbiaixin cap a una dreta que avala actituds que res no tenen a veure amb els missatges d’amor, de tolerància, d’igualtat, de respecte i de pau que, al meu entendre, emanen del missatge evangèlic.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de desembre de 2008

 Avui no hi ha article com cada setmana. És Nadal i el Diari de Sabadell no s’edita i, per tant, disposo de “vacances”… Feia molt temps que no fallava amb aquesta meva cita setmanal. Però les festes obliguen. Potser per això no vull deixar passar aquesta circumstància sense escriure una nova entrada en el meu blog, encara que en aquesta ocasió sigui per parlar de mi mateix… i, indirectament, de tots vosaltres, amics i amigues que em seguiu a través d’aquest blog… M’haureu de permetre, doncs, aquesta llicència i mostra meva de vanitat d’avui que, espero, comprendreu. I és que no sempre es fan anys i, encara menys, se’n fan 60…

Avui és Nadal. Avui, per a mi, és un dia molt especial. No endebades assoleixo una edat encara més certa que no pas la que ostentava –almenys formalment– fins ahir mateix. Avui en faig 60! Una edat, paradoxalment, molt esperada, envejada i fins i tot desitjada per mi… Una edat que, en la pràctica, comença a dibuixar la recta final del què ha de ser la culminació d’un projecte professional que ha estat forjat al llarg de molts anys. No penseu pas –i això vull deixar-ho ben clar!– que es tracta també de la pràctica culminació del meu projecte personal de vida, d’il•lusions. I és que espero que per a consolidar aquest projecte, trigaré encara uns quants anys… 

Avui em sento feliç. Especialment feliç. Em sento satisfet i estic content. Perquè m’acompanyen les persones que més estimo. Certament algunes d’aquestes persones –els meus pares Marià i Anna entre elles–, ja no hi són físicament. Però malgrat això avui els sento a prop i sé que a ells els hauria agradat molt estar avui  físicament amb mi… Em sento feliç acompanyat pels meus i per la resta de la meva nombrosa família. També pels amics i per les amigues que tinc la sort de tenir i que sens dubte són un altre dels meus tresors personals que més valoro. Alguns d’aquests amics i amigues, dissortadament, tampoc no hi són. Però també, en aquest cas, els sento avui a prop i tinc un record especial per a tots ells i elles que, al cap i a la fi, em van acompanyar en algun tram de la meva vida i van contribuir d’alguna manera a què jo sigui com ara sóc i el què sóc.

Gràcies a totes i a tots els que m’heu acompanyat en algun moment d’aquest meu trajecte vital. Gràcies als que encara m’acompanyeu en aquesta meva aventura, tant en l’àmbit professional com en el personal i, en alguns casos, en ambdós àmbits alhora: el professional i el personal. Gràcies per ser com sou. Per haver estat i estar amb mi en els moments en què més ho he necessitat. Per sentir-vos sempre a prop. Per haver confiat i confiar en mi.

Gràcies per saber-me estimat i, sobretot, gràcies per deixar que jo també us estimi, i molt!

I és que comptat i debatut –no en tingueu cap mena de dubte–, aquest –el de l’amistat– és el millor dels regals als quals hom pot aspirar quan se’n fan 60, com jo faig avui mateix…  

La vida continua… i, podeu estar-ne segurs i segures: continuaré donant i donant-vos molta guerra encara!

Nadal de 2008

L’any 2008 està descomptant ja els pocs dies que li resten abans no ens digui adéu. I a fe que en deu tenir ganes després dels ensurts pels quals ens ha fet transitar. El 2008 sap perfectament que haurà estat un any que ningú no voldrà recordar i, molt menys encara, repetir. Un any que, com ho havien estat d’altres abans que no pas ell, passarà a la història com un període en el que les dificultats de tota mena hauran anat sorgint arreu i sense treva. Ni de bon tros pensàvem quan l’any 2008 encetava la seva singladura, que les coses ens serien tan difícils i, en general, ens anirien tan malament econòmicament parlant. Menys encara –qui sap si per no fer quedar malament aquell principi de Murphy que assegura que el què pot empitjorar sempre empitjora–, que les coses s’anirien complicant mes rere mes fins abocar-nos a la situació de pessimisme en la qual ara estem instal•lats, tot esperant que es produeixi un fet miraculós capaç de canviar el signe d’aquests dies. Un fet miraculós que, de moment, res no indica que es pugui produir…, almenys a curt termini. No endebades, els més optimistes situen la sortida de la crisi per a finals del 2009. N’hi ha, però, que asseguren que no serà fins a mitjans del 2010 que la tendència començarà a canviar.

Tant dura deu ser aquesta crisi per la qual estem transitant que fins i tot deixarà en mal lloc la saviesa popular que, com es sabut, es manifesta a través de dites i refranys. És aquest el cas, precisament, de la dita catalana que ens informa de què “any de neus, any de Déus” i que, de fet, és una adaptació d’aquella altra castellana que resa “año de nieves, año de bienes”. I és que malgrat l’any 2008 acabarà essent ben generós quant a nevades, no és menys cert que també ho serà en forma de sequera pel què fa a perspectives de recuperació de l’economia. No vull ni pensar a aquestes alçades, com seran els tradicionals resums de l’any que ben aviat ens començaran a servir els mitjans de comunicació. Ens recordaran, una i altra vegada, les vicissituds de l’any i també els molts mals que ens han afectat. Sens dubte posaran el seu accent en el balanç negatiu que es desprèn dels dotze viscuts i en les conseqüències que l’aturada en sec de l’economia mundial està comportant a aquest món nostre que, ingènuament, havíem imaginat tan pròsper i segur. Només haurà calgut que els EUA es refredessin i comencessin a esternudar perquè Europa, i especialment el nostre país, acabessin per agafar una pulmonia de consideració que no sabem ben bé encara quan de temps ens tindrà prostrats i quines conseqüències ens acabarà deixant.

Tot plegat també perquè el què hauria de ser una unitat d’acció i d’actuació de tothom davant la crisi global, a voltes acaba esdevenint un espectacle en el que ningú no vol assumir les seves responsabilitats. I és ben sabut que, en alguna mesura, tots els que vivim en el món més ric i poderós, som responsables d’aquesta crisi. Evidentment, els uns en són més que no pas uns altres. Però com que sempre val la pena cercar un punt d’observació més optimista de la història i, malgrat els vents que bufen, intentar veure el got mig ple, hauríem d’evitar deixar-nos portar pels efectes destructors de la “magnitud de la tragèdia” i posar les esperances en alguns aspectes; un repte, aquest darrer, certament gens fàcil. Per exemple, haurem d’esperar que la nova administració americana liderada per Obama, amb les seves decisions, contribueixi a recuperar la confiança perduda; haurem d’esperar que arran la crisi fóssim capaços d’adoptar mesures que redrecessin l’economia mundial i que es comencin a resoldre els problemes estructurals que tant greus s’han manifestat. Especialment esperaríem que aprenguéssim la lliçó i comencéssim a ser conscients de què el món és un tot i no pas una part. I que si una part va malament, tot acabarà, tard o d’hora, anant pel pedregar. En unes altres paraules: comença a ser hora que pensem globalment per resoldre els problemes localment, però amb una visió global. Mentre, que la sort ens acompanyi!

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de desembre de 2008

En el darrer butlletí vaig amenaçar-vos amb què tornaria a escriure en aquestes pàgines tant nostres i entranyables. Certament no em pensava llavors que ho faria tant aviat. Però, com sempre dic i més vegades escric, les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I heus aquí que torno a estar entre vosaltres. Ara a través d’aquest nou escrit. I el primer que voldria fer és desitjar-vos i desitjar-nos unes bones festes de Nadal i, i si això fos possible, un any 2009 no tan difícil i costerut com el que els pronòstics ens anuncien. Es clar que nosaltres –els de la Coral– tenim un avantatge: que amb això de les cantades, les dificultats sempre se’ns fan més suportables, si més no per fer certa aquella dita tant catalana que resa que “qui canta els seus mals espanta”. D’aquesta manera, doncs, serà qüestió d’anar cantant més encara, i entre cantada i cantada, entre assaig i assaig, ens passaran els dies, les setmanes i els mesos fins que arribi aquell dia en què l’horitzó se’ns dibuixarà novament amb un cel més esplendorós i radiant que no pas l’actual.

Si m’ho permeteu, però, i com a contrapunt a aquestes paraules i desitjos que acabo d’escriure, el fet que nosaltres travessem ara per dificultats no hauria de tenir massa més importància que la que estrictament té. Més quan no ens cal anar massa lluny de casa nostra –només a uns ben pocs centenars de quilòmetres de distància–, per adonar-nos de l’existència de persones que ni tant sols tenen l’oportunitat de preocupar-se per una situació de crisi. Tot plegat perquè aquestes persones viuen –o per ser més exactes, malviuen— en una situació de permanent crisi arran, fonamentalment, de l’oblit en què els tenim des del món més ric en el qual nosaltres, malgrat tot, ens trobem instal•lats. Des de l’oblit, també, en què els tenen els seus governants mateixos, als quals només els preocupa mantenir-se en el poder i no perdre els privilegis dels que ells i els seus gaudeixen en detriment, òbviament, de la resta dels seus conciutadans.

Com que el món ja mai més no tornarà com fins ara ha estat, hora és que comencem a exigir l’aplicació de mesures que concretin les moltes i sovintejades promeses de cooperació, col•laboració que des dels nostres governs occidentals s’han formulat per assistir als països menys desenvolupats. Sens dubte que aquest seria el millor desig del Nadal i de l’any que és a punt de començar que molts voldríem veure fet realitat.

Que passem unes bones festes!

Publicat al Butlletí informatiu de la Coral Cants al Vent, corresponent al Nadal del 2008

La setmana passada, a través dels resultats del Baròmetre d’Opinió Pública del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, coneixíem els índexs d’audiència que s’atribueixen a Ràdio Sabadell amb uns 20.000 oïdors. Es tracta, pràcticament, de la mateixa audiència que el Baròmetre atorga a emissores d’un abast territorial molt superior a l’emissora local, tals com Ràdio 4 i icat.fm. A alguns l’audiència atribuïda a Ràdio Sabadell els pot semblar minsa. A d’altres suficient. I encara, a uns altres, molt positiva. Com sempre passa en aquests casos, els uns, els altres i els de més enllà, poden acabar per tenir una part de raó en les seves respectives anàlisis. Ja sabem que res no és ni blanc ni és negre del tot. Sigui com sigui, tenint en compte l’alta oferta radiofònica que arriba a la nostra ciutat i els nivells d’audiència que en cada cas i per cada proposta es donen, haurem de concloure que les dades del Baròmetre d’Opinió Pública del mes de novembre no són gens menyspreables i que, en qualsevol cas, poden ser  interpretades com un just reconeixement a la tasca que venen desenvolupant les persones que amb professionalitat, il•lusió i tenacitat la fan possible dia rere dia.

Escrit això m’afanyaré a destacar que sóc dels que no estic content d’aquests resultats i que de Ràdio Sabadell n’espero molt més. Pel bé de la ciutadania i de la ciutat sencera. Però perquè aquest meu desig sigui possible calen recursos, fonamentalment econòmics, dels quals, ara com ara, l’emissora no disposa. D’aquesta manera, Ràdio Sabadell, com ja ho va ser la seva antecessora Ràdio Sabadell EAJ-20, es veu abocada a ser escola de formació de professionals de la ràdio que en l’emissora disposen de l’oportunitat de començar a practicar l’ofici que han après a les aules universitàries. No ens ha d’estranyar, doncs, que alguns professionals, una vegada han assolit l’aprenentatge, se’ls obrin portes i oportunitats per integrar-se en equips d’altres emissores de fora ciutat. I és que des d’altres emissores i contextos es valora positivament haver “passat” per Ràdio Sabadell; una prova més de la qualitat i del prestigi que l’emissora té. Permeteu-me que a això afegeixi que el fet que els professionals que passen per Ràdio Sabadell estiguin més o menys temps en l’emissora no ha de ser necessàriament dolent. I això perquè és motiu d’orgull que persones que han passat pels estudis de Ràdio Sabadell gaudeixin d’oportunitats més enllà de les ones locals, tal com en el seu dia les varen tenir Júlia Otero, Sergi Mas i Xavi Andreu, d’entre molts d’altres que podríem citar, els quals professionalment parlant es van iniciar en les instal•lacions de la desapareguda Ràdio Sabadell del carrer de Convent.

Davant aquesta realitat, Ràdio Sabadell només pot ser competitiva gràcies al seu treball constant, la seva il•lusió, i la seva imaginació posades al servei de la ciutadania, de la ciutat, de les seves institucions. Al cap i a la fi aquesta és la missió i la vocació d’una ràdio pública local. No obstant això, aquesta voluntat de servei mai no ha d’estar renyida amb una oferta radiofònica atraient. És des d’aquesta òptica que a voltes ens sorprèn que des de posicions de l’oposició municipal es formulin determinades objeccions i/o peticions que, deixant a banda altres possibles consideracions, no correspon a l’equip professional de Ràdio Sabadell el donar-hi resposta. Les emissores municipals disposen d’òrgans de govern que les controlen. En el cas de Ràdio Sabadell que a més del Consell d’Administració disposa d’un Consell Consultiu. Un i altra han de ser garants de la tasca que l’emissora desenvolupa. De de la seva professionalitat i dels seus resultats. Unes vint mil persones, ara com ara, avalen l’oferta radiofònica que des de l’emissora local es fa. Cal tenir-ho present i cal treballar per augmentar aquesta audiència amb una oferta cada vegada més professional, amena, variada i estructurada de manera conseqüent amb el què és l’eslògan que presideix l’emissora local resa de “fem ciutat”.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de novembre de 2008

Quedi clar que no em puc considerar amic personal de Pasqual Maragall malgrat les moltes coincidències que, en l’espai i en el temps, hem tingut des de fa anys i que espero que tinguem en el futur. El conec, això sí, i hem compartit –i compartim encara– complicitats, il•lusions i somnis. I sí escric això és perquè el lector no es pensés pas que el què a partir d’ara escriuré, és el lògic resultat d’una relació personal d’amistat amb Maragall. Sí que ho és, però, de molt de respecte envers una persona singular i irrepetible. Només serà el temps i la història qui acabarà situant a Pasqual Maragall allà on sens dubte es mereix.  

Diumenge al vespre es presentava al Palau de la Música Catalana de Barcelona les Memòries del que fou alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya i que giren a l’entorn de l’il•lustratiu títol d’”Oda inacabada”. Només un parell d’hores abans de començar aquell acte, a casa, acabava jo la lectura d’aquest volum que recomano tant als més fidels seguidors de Pasqual Maragall com també a aquelles altres persones que sense ser partidaris de Maragall poden estar interessades en conèixer algunes de les claus polítiques de les darreres dècades. També qüestions relacionades amb la saga dels Maragall i que el Pasqual no desaprofita l’avinentesa d’aquestes memòries per tractar-les, sense cap mena de prevenció ni de prejudici. I tot plegat en una perfecta sintonia i coherència amb la resta dels continguts de l’Oda que narra moments personals i polítics gens fàcils per Pasqual Maragall. Unes vivències que malgrat podien ser intuïdes, mai fins ara no havien estat explicades amb el detall amb què ell ho fa i, menys encara, amb l’emotivitat que en la narració hi posa.  

De sempre m’he sentit especialment atret per la personalitat de Pasqual Maragall. Almenys des que ell era tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona quan Narcís Serra n’ostentava l’alcaldia. Qui sap si aquesta meva atracció per la figura de Maragall es deu al fet que és, tal com explica en les memòries, Capricorn com jo mateix; o si, deixant-me portar pel meu sabadallenquisme indomable, a la circumstància que la besàvia paterna de Pasqual Maragall nasqués a Sabadell en un casalot que encara es conserva al cèntric carrer del poeta Joan Maragall a tocar mateix del carrer de Sant Quirze. Un casalot que, dit sigui de passada, Pasqual Maragall va voler conèixer en ocasió d’una visita a la nostra ciutat quan per primera vegada ell aspirava a la presidència de la Generalitat de Catalunya, en unes eleccions que ell i la seva coalició del PSC – Ciutadans pel Canvi havia de guanyar per vots, però que això no obstant, va acabar perdent per escons. CiU i el PP van obtenir llavors la majoria absoluta al Parlament de Catalunya per un sol escó.

Sigui com sigui, Pasqual Maragall és i serà sempre per a molts un referent com a personatge indomable, imprevisible, irònic, agut, iconoclasta, simpàtic… I per si això no fos suficient, Maragall ens està demostrant ara que és capaç de riure’s del què li està passant –i que va anunciar públicament just ara fa un any–, i posar aquesta seva dura història personal al servei de la causa que ara l’ocupa de manera persistent: la lluita i la sensibilització envers una malaltia –l’Alzheimer– que el té condemnat, malgrat Maragall estigui disposat a resistir-s’hi tot el què pugui.  

“Oda inacabada” és un legat íntimo-político-personal que no pot deixar indiferent ni als uns ni als altres. És una oda dictada al més pur estil maragallià d’amors i de desamors, d’encontres i de desencontres. Un estil que tampoc no deixa perdre passada quan es tracta de fer l’ullet a aquelles persones que el volen escoltar o a aquelles altres a les quals ell estima i respecta profundament, a despit de possibles discrepàncies personals i/o polítiques. Per aquestes i per moltes altres raons que cadascú acabarà per descobrir en relació al món de Pasqual Maragall, “Oda inacabada” és un llibre recomanable, que cal tenir, cal llegir… i, sobretot, cal rellegir. 

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de desembre de 2008

 La imatge es repeteix cada cap de setmana a l’entrada a Sabadell venint per l’autopista C-58: un nombre important de cotxes han estat apartats i aparcats damunt els terraplens situats al costat del vial que des de l’autopista porta al centre de la ciutat. Són vehicles que han estat immobilitzats en l’espera que els seus propietaris els recullin, una vegada es trobin en perfectes condicions per conduir i, suposem, hagin satisfet la corresponent sanció per conduir sota els efectes de l’alcohol o de la droga. Aquest espectacle pot veure’s a partir de primeres hores del matí quan encara hi ha a la zona les dotacions dels Mossos d’Esquadra que des de primeres hores de la matinada hi han instal•lat el seu control d’alcoholèmia per a detectar a conductors i conductores beguts que arriben o surten de la sabadellenca Zona Hermètica. I malgrat que aquesta escena es repeteixi una i mil vegades, els Mossos no es cansen de “caçar” persones que condueixen amb nivells elevats d’alcohol a la sang o que es troben sota els efectes del consum de drogues. 

D’aquesta manera no és estrany que, com va succeir el darrer cap de setmana, hi hagi encara algun conductor que sota els efectes dels efluvis etílics, acabi per estavellar el seu vehicle contra tres motoristes i els causi la mort, pràcticament d’una manera immediata. No era la primera vegada que un fet com aquest passava i, molt possiblement, tampoc no serà la darrera. I si en aquesta ocasió les víctimes van ser motoristes, en d’altres ho són indefensos ciclistes que han “comès la gosadia” de sortir a la carretera per recórrer alguns quilòmetres i fer esport o ocupants d’altres vehicles que res no tenen a veure amb la temeritat de les persones que, irresponsablement, decideixen prendre el comandament d’un vehicle a motor tot sabent que no es troben en les millors condicions per conduir-lo. I encara el què és més preocupant: que aquestes persones reconeixen que beuen però asseguren “que controlen!”, tal com se’ns mostrava en un recent reportatge emès per TV3 ara farà un parell de setmanes. Encara hi ha massa conductors i conductores que diuen disposar de la capacitat de poder conduir perfectament, sense cap mena de risc, després d’haver ingerit un parell o tres de carajillos, unes cerveses o unes copes d’espirituosos. Asseguren que hi estan acostumats i que les copes de més no els afecta quant al seu comportament en matèria de conducció de vehicles. I sabem que això és del tot fals. Conduir després d’haver pres qualsevol tipus de beguda alcohòlica és sempre una temeritat que posa en risc la vida d’un mateix, la de les persones que l’acompanyen i la dels altres usuaris de la via pública per la qual es circula. 

Els controls dels Mossos d’Esquadra i els de les Policies municipals a la cerca de conductors i conductores al volant que han consumit alcohol o drogues està bé i hauria de ser un element suficient per aconsellar deixar la conducció per un altre moment si s’ha  begut. Però estaria més bé encara que les persones que són caçades amb un excés d’alcohol a la sang o sota els efectes de les drogues, fossin alliçonats amb duresa. D’aquesta manera caldria que a més que imposar-los multes de més o de menys quantia i treure’ls punts del carnet de conduir, se’ls sancionés amb l’obligació de passar un cap de setmana en els boxes d’urgències d’un hospital qualsevol, on ingressen persones víctimes d’un accident de trànsit. També en algun centre de rehabilitació per a persones que, com a conseqüència d’un accident de circulació, pateixen lesions medul•lars greus de les quals, en el millor dels casos, se’n recuperaran amb molta dificultat i, en el pitjor dels casos, els acabarà condemnant per sempre més a moure’s en una cadira de rodes. D’una vegada per sempre: la societat hauria d’abandonar la seva permissivitat envers les persones insensates que condueixen sota els efectes de l’alcohol i de les drogues i tractar-les com el què realment són: uns criminals en potència. 

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de novembre de 2008

El malalt està pitjor del que semblava. La cimera del G20 celebrada a Washington el darrer cap de setmana, haurà servit de ben poc si és que es tractava de donar esperances al malalt en el sentit que l’acció mancomunada dels principals mandataris del planeta podia ser part decisiva del remei que els més optimistes esperaven s’acabés dispensant. Però tot ha estat endebades, almenys fins ara. I no hauria d’estranyar massa que això hagi estat d’aquesta manera. D’una banda perquè a la cimera de Washington, qui actuava d’amfitrió era un president, George Bush, que de fet ja no és president; bé, per ser més exactes, només ho és en funcions. Per contra, no hi va assistir el que ara és president electe dels EUA, Barack Obama, i que serà president a tots els efectes, a partir del proper 20 de gener. D’una altra banda, perquè ningú que estigui en els seus cabals podia pensar que amb una cimera d’una durada de poc més de cinc hores, recepcions incloses, es poguessin resoldre els molts errors econòmics acumulats al llarg de les darreres dècades. I això malgrat que a la cimera hi assistissin els més alts mandataris dels que, suposadament, són els països més rics del planeta. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I si hem arribat fins on ara som econòmicament parlant, deu haver estat gràcies als desencerts continuats i per no haver fet cas als avisos que ens arribaven i que, això no obstant, ens negaven a escoltar. Confiàvem amb un destí i amb una sort quan ni el destí ni la sort estaven en disposició de ser-nos propicis. D’aquesta manera, aquella sentència popular que resa allò de qui dia passa any empeny se’ns haurà mostrat en aquesta ocasió, com un pervers conseller al no evitar que la situació anés empitjorant.

Davant de tot plegat, la pregunta és òbvia: què fer? Dissortadament, vist el què hem vist, ben poc es deu poder fer ara, més enllà de pal•liar el dolor que ens afligeix amb cataplasmes. I és que per atendre amb cura al malalt, ja no es poden continuar administrant les medecines que fins ara els experts havien prescrit ja que aquestes medecines s’han mostrat ineficients a l’hora de combatre els símptomes que de la malaltia econòmica se’n deriven.

Possiblement, part del remei a aplicar al malalt sigui aquell de no fer massa soroll i deixar que la malaltia faci el seu curs d’una manera controlada i, això sí, també amb l’ajut de les mesures profilàctiques més indispensables. No fos cas. I és que la simptomatologia que afecta al malalt, encara que no sigui nova del tot, presenta cares que mai no s’havien manifestat en l’àmbit econòmic fins ara mateix. I precisament això és el què fa especialment difícil tractar la malaltia i disposar d’una vacuna capaç d’acarar el complicat quadre clínic econòmic que el malalt ens presenta. L’únic que sí sabem és que no ens podem quedar sense fer res. D’aquesta manera és fa necessari que els governs prenguin iniciatives que condueixin fonamentalment cap a un canvi en el funcionament i comportament dels mecanismes de control i de protecció del sistema econòmic i financer per evitar que en el futur es puguin repetir situacions com la que vivim. En unes altres paraules, cal que les principals economies del món es posin a remar en una mateixa direcció. Cal també prendre consciència que segurament ja hem passat d’un món unipolar a un altre pluripolar i més multilateral. És des d’aquest punt de vista, que les converses i les cimeres entre governants han de continuar produint-se.

Clar que amb això de la crisi econòmica, ens estem oblidant d’altres problemes molt més sagnants que afecten al planeta i que, dissortadament, no mereixen de moment cimeres del G20 o similars per acarar-los. I és que a Palestina, al Congo, a l’Afganistan, a Somàlia, a…, es pateixen conflictes que potser perquè fa tant de temps que duren, ja no n’hi acabem de fer cas ni tant sols per qüestions estrictament humanitàries.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de novembre de 2008

Fa just una setmana, mentre els nord-americans anaven a les urnes per elegir la persona que ha d’ocupar la Casa Blanca els propers quatre anys, a Marsella, els cancellers de la Unió Europea tancaven una decisiva sessió de treball, tant per a la Mediterrània com per a Barcelona. Acabaven d’elegir la capital de Catalunya com a seu del nou organisme que ha d’ajudar a l’apropament dels països que troben en la Mediterrània el seu mar comú. D’aquesta manera naixia, després de molts anys de gestació, la Unió per la Mediterrània; un ens la seu i el secretariat del qual s’ubicaran en el barceloní Palau de Pedralbes. La Unió per la Mediterrània neix recollint l’herència del Procés de Barcelona, de les relacions que es donen entre les dues ribes de la Mediterrània i de les propostes de cooperació i de col•laboració que al llarg dels anys s’han anat posant sobre la taula i que, dissortadament, no s’han acabat de concretar mai del tot. Amb la posada en marxa d’aquest nou ens, es dota de contingut una proposta que feia anys es trobava damunt la taula de negociacions i que malgrat tothom coincidia en destacar que es tractava d’un procés que calia endegar i consolidar, tampoc mai no s’acabaven de donar les condicions suficients per tal que això fos així. Per Barcelona, la decisió adoptada pels 43 ministres dels països mediterranis d’afers exteriors reunits fa una setmana a Marsella, és el reconeixement de la tasca que des de la Ciutat Comtal es ve desplegant des de fa temps a favor del diàleg, la col•laboració i la cooperació entre països de l’àrea mediterrània. També, el reconeixement d’aquests països per la feina feta i impulsada des de Barcelona. I encara, en un altre ordre de coses, la seu de la Unió per la Mediterrània és per a Barcelona l’encaix d’una peça cabdal en el procés de consolidació de la capitalitat que la ciutat ha d’exercir no només en l’àmbit de la Mediterrània sinó que també en el puzzle de la Unió Europea i, qui sap, si serà també el catalitzador d’altres iniciatives futures de caràcter internacional i cooperatiu. 

D’aquesta manera, a partir d’ara mateix, des de Barcelona es treballarà per tal que el diàleg, la cooperació i la col•laboració entre els països de la mediterrània passi del terreny de les bones intencions al dels fets tangibles i que a partir d’aquest procés es comencin a establir les bases certes que han de fer de la Mediterrània un espai d’encontre i de relació –tal com ho havia estat fa segles– i no pas mar de separació i de desencontres. Atesa la trajectòria de Barcelona com a facilitadora del diàleg –trajectòria de la que la Conferència Euromed’95 en va ser una fita destacada–, no hem de dubtar que des d’aquí podrem contribuir a encaixar les peces per fer de les relacions entre el nord i el sud de la Mediterrània focus de col•laboració i cooperació que a tothom beneficiïn.  

A la cimera de ministres de Marsella de la setmana passada es donava un pas transcendental  per a l’establiment d’un nou marc de relació entre països en una de les àrees més calentes i conflictives del planeta. Ara només cal fer vots per tal que amb la posada en marxa del secretariat de la Unió per la Mediterrània i amb l’inici dels seus treballs el proper mes de maig, Barcelona esdevingui el catalitzador d’aquesta entitat que ara neix. També que la bona relació de veïnatge que Barcelona té amb els països de la Mediterrània contribueixi a què aquest procés de diàleg i d’entesa avanci amb pas ferm, acabant amb un munt d’anys invertits en negociacions i propostes que mai no es feien realitat. L’èxit de Barcelona en aquesta singladura que ara acaba d’arribar al que ha de ser el port des del que n’ha d’encetar una d’encara més ambiciosa, haurà estat possible gràcies al suport de la Unió Europea, del govern espanyol i de la seva bona gestió diplomàtica. Cal reconèixer-ho d’aquesta manera, especialment en moments en què en l’horitzó es dibuixa el què podria ser  un canvi de paradigma en les relacions entre Espanya i els EUA coincidint amb el nou cicle presidencial que el gener iniciarà sota l’ègida d’Obama, just un parell de mesos abans que la seu de la Unió per la Mediterrània de Barcelona comenci la seva singladura. Una coincidència d’esdeveniments, aquests dos, que ha de fer possible mantenir ben viu el somni que es va encetar, també la setmana passada als EUA, quan el poble nord-americà va apostar pel candidat demòcrata com a nou president del seu país. 

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de novembre de 2008